Xerrada del filòsof francès Éric Sadin a l'Ateneu Barcelonès amb la col·laboració de DIPLOCAT

La sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir ahir a la tarda per escoltar les paraules del filòsof i tecnocrític Éric Sadin, una de les veus europees que s'alça amb més força per alertar dels perills d'una societat sotmesa a les màquines i els algorismes. La xerrada formava part del cicle "Més intel·ligents, més humans?" que organitza l'Ateneu Barcelonès amb la col·laboració de DIPLOCAT, entre d'altres entitats.

Sadin va començar deixant clar que des de fa dècades, la nostra societat avança a partir de dos objectius inamovibles: col·locar les persones (ell parla de cossos) en el lloc i el moment adequats perquè de manera continuada puguin augmentar i optimitzar la producció, en primer lloc, i realitzar transaccions econòmiques, en segon. Aquests dos objectius són a la base de les nostres societats tecnificades i neoliberals actuals.

Després de fer una repassada històrica als grans avenços dels temps moderns, amb referència a la pel·lícula de Charles Chaplin inclosa, des de la màquina de vapor i l'electricitat fins als aparells de càlcul i la informàtica, Sadin es va centrar en el moment actual, que va qualificar de molt greu. Estem arribant a uns nivells de determinisme inaudits, amb màquines que ens parlen, que fan veure que ens escolten i que tenen un elevat poder d'orientació coercitiva sobre nosaltres. Segons Sadin, que no nega els avantatges que també ofereixen la indústria numèrica i els algorismes, el problema és la pèrdua de control de la pròpia vida que impliquen.

El filòsof francès va explicar que fa anys que el poder tracta la societat de manera programada i hi ha una voluntat institucionalitzada d'analitzar el comportament dels individus que la integren, controlar-los i dirigir-los. L'únic que fan les màquines és facilitar cada vegada més aquesta tasca. Però l'arribada de la intel·ligència artificial encara empitjora més la situació, perquè acabarà determinant totes les nostres accions del dia a dia i acabarà suplantant la capacitat racional i de prendre decisions de les persones. Davant d'aquest fet, Sadin creu que la dissidència no només és un dret, sinó una necessitat.